JOSE SENTÍS, EL «HURACÁN» DE CAPPONT [2005 – 2013]

Jaume García Peroy, jugador, entrenador, coordinador, senior A, senior B…. has tocat moltes tecles pel CB Cappont, com valores la teva etapa al club?
És molt difícil pensar en el que sóc sense el que he viscut al club. He tingut la sort de ser de la fornada de jugadors que venia de Godàs, de l’escola, així que pràcticament, he estat al club desde els 6 anys, sense interrupció, fins fa molt poc. I com dius, al club he fet gairebé de tot, vaig començar com a jugador, als 16 anys vaig començar de segon entrenador, després com a primer, en gairebé totes les categories, i crec que no hi ha hagut any on no hagi aprés alguna cosa, tant d’entrenadors, de companys o de jugadors als que entrenava.

Com et defineixes com a jugador, quina es la teva principal característica?
Jo diria que, degut a que mai he destacat per ser un jugador massa tècnic ni un gran anotador, si volia jugar, tocava baixar el cul. Així que si s’havia de córrer al contraatac, intentava ser el primer en arribar, si calia defensar, intentava deixar-m’hi la pell.

La teva relació d’amistat amb el jugador Luis Ferreiro, mítica. Detalla’ns anècdotes amb en Luis, junts vau guanyar la Lliga 09-10 Quan jo vaig arribar a aquell equip, el sénior de Cappont, era el meu segon any a la categoria, i hi ha un canvi molt gran amb les categories júnior. Així que jo arribava com un dels joves de l’equip, i fer-te a la lliga no era fàcil. El Luis, tot i només ser un parell d’anys més gran que jo, ja era tot un veterà. Tot i ser callat i no sentir-lo massa, sempre hi era, atent a tot, i crec que la mateixa actitud tenia dins la pista. No era dels que més soroll feia, però era capaç de treure’s un triple al moment més clau, de fer una penetració per on no hi havia espai, i acabar el partit sent el màxim anotador…
Recordo un partit on, només arribar al pavelló, el Luis em va mirar i sense canviar massa la cara, va dir, “Peroy,hoy voy a meter veinte puntos”. Efectivament, no va parar fins a anotar-los, 20, ni un més, ni un menys.

Jaume García –> 6,8 p + 2,6 reb  [ESCOLTA, 3 temporades]

Marc Agraz, guanyador de dos lligues senior territorial de Lleida amb Cappont, ara membre de la junta del club. Anem a parlar amb ell.

Marc, un jugador de club, que recordes del teu pas com a jugador del Cappont?
Si he de resumir-ho amb una paraula: FELICITAT. He gaudit molt amb aquest esport. El bàsquet, juntament amb l’atletisme, han complementat la meva formació de petit, i crec que ha estat un encert. Recordo els bons moments viscuts i els no tan bons, i tots ells m’han contribuït a madurar com a persona. Si m’he de quedar amb una època, destacaria la dels meus últims 4 anys en la categoria sènior, amb els 2 títols aconseguits però sobretot amb el gran “feeling” que teníem tot l’equip, cabdal per l’èxit en tot esport col·lectiu. Ara per circumstàncies no puc competir però espero en un futur tornar a calçar-me els “kets”.

Vas patir una lesió greu de genoll, ens pots valorar com se supera una lesió així tant esportivament, com personalment?
Va ser un moment difícil, la veritat, i els que han passat pel mateix m’entendran. Tot just rebre el temut diagnòstic vaig quedar en estat de “shock”. Recordo un estiu molt dur amb la cama enguixada i pendent per a la cirurgia. La intervenció va ser tot un èxit gràcies al meu tiet, el Dr. Vicente Agraz Ferrer i al seu equip mèdic. Però ara quedava la part més feixuga: la rehabilitació. S’havia de ser constant i esforçar-se al màxim perquè la recuperació fos total i pogués tornar a gaudir de l’esport. Agraït també a l’equip de fisioterapeutes del centre Kirma. Al final, com totes les experiències dures de la vida que se superen, et permeten ser millor persona i valorar més el que tens i el que t’envolta.

Sr. Agraz, aquest any entres al club com a membre de la Junta del CB Cappont. Quin objectiu et marques per poder seguir amb la bona feina realitzada fins ara entre d’altres, pel sr. Josep Malet i Lluís Miquel.
Farà uns mesos, abans de l’estiu se’m va brindar l’oportunitat de formar part de la Junta del club. Per mi és un honor embarcar-me en aquest projecte de continuïtat. Juntament amb mi, tenim un equip de junta formada per antics alumnes i jugadors de l’escola (alguns encara jugadors de bàsquet). En definitiva, gent del barri amb il·lusions renovades i sempre amb la tutela dels que tenen més experiència, encapçalats pel senyor Josep Malet.

L’essència d’aquesta escola de bàsquet ha estat, és i serà la germanor de tots els que hi formen part d’ella, això és el més important. És una escola de barri, de proximitat, familiar on el principal objectiu són ells: els jugadors. És un complement més per a la seva formació personal en l’adquisició de valors i pautes de conducta. El bàsquet, en ser un esport d’equip, on el col·lectiu és el més important, sempre he dit que és un esport de generositat que t’obliga a mirar més pel company que per tu mateix. Quelcom que en la societat actual no s’estila gaire. Volem que els nanos gaudeixin jugant a bàsquet, que s’ajudin entre ells, que sàpiguen guanyar amb elegància i respecte al rival i que també aprenguin a gestionar i sobreposar-se en les derrotes (que és allí on s’aprèn més).

També, tenim com a objectius més de caràcter pragmàtic, garantir l’estabilitat econòmica del club. De moment, sembla que anem pel bon camí però no ens hem de confiar, la “crisis” es nota i més en els petits clubs de ciutats. Però entre tots, tirarem endavant perquè la piloteta no pari de botar.

Marc Agraz –> 12,1 pts + 4,4 reb  [ALER, 4 temporades]

David Barbecho, guanyador de les 4 lligues del Cappont i peça fonamental en aquells anys daurats. Que recordes d’aquella etapa?
Que bons records em porta aquella època, ara mateix se m’esta dibuixant una rialla a la cara. La veritat que va ser molt satisfactoria a nivell d’equip i personal. Mai pensava que als meus 28 anys arribaria una època tan bona, en aquell equip es va ajuntar joventut i veterania formant un «còctel molotov» mortal, que es demostrava a la pista (sempre i quan nosaltres volíem, jejeje) sense donar opció als equips rivals, d’ aquella època. M’emporto el retrobament amb vells amics i el conèixer a noves persones.

Et recordem com un gladiador de les zones, quin era el teu secret per capturar tants rebots per partit?? Alguns et deien el «Felipe Reyes» de Cappont.
Jajaja me surten els colors comparant-me amb el gran Felipe Reyes, un dels meus ídols, un “Espartaco” un lluitador, bé, la veritat es que cadascú ha de saber les seves mancances i virtuts, jo sabia que tècnicament era limitat ( i més havent deixat el basquet durant 6 anys), llavors ho intentava pal·liar amb intensitat i ganes. Amb el nou rol de pivot, consistia més  en ajudar en defensa al equip i agafar rebots. Hem motivava molt, i més quan els companys d’equip em deien que sempre voldrien un Vince al equip en el «supermanager», nos us en recordeu dels meus crits intimidatoris?

Contan’s alguna anècdota de vestuari, volem noms dels teus millors «socis» alhora de fer la xarana de grup!
Ostres ara mateix hem ve el nom de Javito (Javi Albejano) i Joselito ( Jose Sentis), vaja dúo, sempre estaven tramant coses per fer riure i fer alguna que d’altra brometa amagant la tovallola o bambes.  Sempre m’en recordaré al principi de començar aquesta etapa de basquet, que al vestuari sempre aquest parell es es ficaven a dir les frases típiques de …»conoces al abogado….,o se van a pelear….,vienes a la cena….«,  innocent de mi, picava com un nen petit ,jajaja. Ens ho passàvem genial. Per finalitzar un dels millors socis era en Javi, sempre deiem «Javito i Felipito», teníem molt bona sintonia tant a dintre de la pista com a fóra i com ja li vaig dir amb ell alguna vegada, quina llàstima de no haver sigut de la mateixa generació, si no ho haguéssim petat tot.

Finalment, d’on surt el teu sobrenom «Vince»??
Pues això ja fa 14 anys quan es va formar el primer equip sènior del Cappont que coincideix amb les primeres temporades del Vince Carter a la NBA, en aquella època jugava d’aler, portava perilla, també soc moreno, i fins i tot deien que ens assemblàvem moltes coincidències, no? i un dia fent el corrillo al acabar el entrenament van començar a dir-me tu t assembles a Vince Carter, i a partir d’allí me van començar a dir VINCE.

David Barbecho, un GRAN.

David Barbecho –> 6,4 p + 8,3 reb  [PÍVOT, 7 temporades]